ELS FETS DEL PARC DE LA CIUTADELLA

És evident que el nostre sistema democràtic té moltes mancances. i li cal una renovació a fons. Per altra banda, no n’hi ha cap dubte de que moltes de les reivindicacions del moviment del 15M son raonables. De fet, jo subscriuria una bona part de les mateixes. Tenen tota la raó del mon quan posen sobre la taula temes fonamentals per a la nostra societat, com el dret al treball, a un habitatge digne, a una sanitat i una educació de mes qualitat, el respecte al medi natural o la revisió dels mecanismes de la nostra democràcia representativa. És obvi que ningú amb un mínim de seny i una mínima inquietud social estarà en contra de parlar d’aquests temes i buscar solucions perquè aquests són els temes que a tots en porten de corcoll, amb ells està en joc el nostre futur i el dels nostres fills i nets. Dit això, que per a mi és rigorosament cert, no hem d’oblidar que la democràcia es votar, si, però també es la capacitat d’escoltar i de convèncer i de ser convençut, i la de crear contínuament consensos majoritaris per a la solució dels grans i petits problemes que es generen amb la convivència diària. Es precisament per això que ens equivocaríem greument si no escoltéssim aquests missatges que ens envien els “indignats” acampats a les places de les nostres ciutats. Els polítics -els que governen i els que no- han d’apropar-se a aquesta gent i escoltar. Ara bé, aquí cal també reciprocitat. És a dir, que els que protesten estiguin disposats a escoltar a enraonar i sobretot a reflexionar.

La nostra democràcia té mancances, és veritat. Té imperfeccions, cert. Però també es veritat que és equiparable a la resta de sistemes democràtics del mon occidental. –la qual cosa no vol dir que no sigui francament millorable.- “Sempre ens quedarà la paraula” va dir el poeta. Però la paraula, aquests dies enrere, un grapat d’intransigents i brètols aprenents de fatxendes la van voler silenciar, impedint fer la seva feina als 135 diputats i diputades que per mandat popular son dipositaries de la sobirania del poble. I per aquí, amics, no passarem.

Amb aquests fets, el conjunt del moviment del 15M, s’ha des legitimat. És molt possible que ha aquest moviment hagi perdut bona part de la simpatia popular que s’havia guanyat. Ara cal esperar que els milers d’”indignats” de bona fe que aquests dies han ocupat les places dels nostres municipis prenguin bona nota de la deriva en que poden acabar els moviments que més enllà de l’espontaneïtat inicial, es mostren incapaços de fixar un full de ruta.
Sense voler donar consells a ningú –no és la meva feina.- estic convençut que seria intel·ligent canalitzar les seus plantejaments més importants mitjançant els mecanismes que te establerts el sistema de representació: les Corts Generals, els Parlaments Autonòmics, o els Ajuntaments, cada un en l’àmbit de les competències que tenen atribuïdes en el nostre Estat de Dret. Aquest és el camí i jo no sé veure cap altre.

Es veritat que aquets moviments van ser rebuts en principi amb sorpresa i amb una certa simpatia. Ells deien en veu alta allò que pensem i comentem en converses de cafè la majoria. Per tant, seria una llàstima que l’aire fresc que aquí, a casa nostra, ens ha arribat de la plaça Catalunya es convertís en un caos conduït per antisistemes i hooligans de diversa procedència.

Dins d’uns dies quan torni la tranquil·litat caldrà parlar, i molt dels dispositius del Conseller Puig. No es de rebut que les dues actuacions principals que han efectuat els Mossos d’Esquadra des que aquest senyor es Conseller d’Interior hagin estat com a mínim polèmiques. Si això ho arriba a fer el Conseller Saura a hores d’ara el mateix Puig i els seu acòlits haurien demanat la seva dimissió més de quaranta vegades. De cap manera és pot admetre que en un Estat de Dret uns diputats que van al Parlament a fer la seva feina quedin aïllats i desprotegits a disposició d’uns manifestants. No es pot admetre que es muntin dos dispositius policials erronis en menys d’un mes... però anem a pams.


Bernardo Fernández
Publicat a e-notocies.com 21/06/11

REFUNDAR EL CAPITALISMO

Los ciudadanos indignados que estos días han ocupado las plazas de nuestras ciudades tienen razón cuando señalan a la banca como máximo responsable de muchos de los desaguisados que padece la sociedad.
Es verdad: hoy el sistema financiero es un fin en sí mismo y, quizás, el poder fáctico más poderoso. El capital se mueve sin control y los gobiernos no pueden hacer nada para evitarlo. Tiempo atrás los bancos cumplían la función de financiar con créditos la economía productiva. Ahora, en cambio, la mera especulación se ha convertido en una industria, que no crea mercancía, pero que genera fortunas inmensas.
Ante esta situación -y sintetizando mucho- soy de la opinión que la solución a esos males pasa por una banca de Estado coordinada internacionalmente. De esa manera, se podría dirigir el crédito hacia donde realmente convenga en cada momento y lugar. Ya sea la actividad agraria, industrial, comercial, turística, etc. Así, el capitalismo mantendría el sistema de propiedad privada de los medios de producción, pero el sistema bancario sería un servicio público gestionado por los Estados.
Con esa fórmula se pondría fin a la especulación irresponsable que es el origen de la crisis que ha arruinado a empresarios y trabajadores y está arrasando todo lo que encuentra a su paso. Esa es la manera más eficaz de acabar con el caos que hoy impera en el sistema financiero mundial. Ahora bien, cualquier medida que se adopte para controlar el sistema debe ser tomada por todos los gobiernos de forma simultánea o no servirá para nada.
Por otra parte, en las circunstancias actuales es poco probable que movimientos sociales dispersos consigan resultados tangibles. En consecuencia, necesitamos que políticos honestos y eficientes, que haberlos haylos, marquen unas nuevas reglas del juego que protejan los legítimos intereses de las clases populares y de los más desfavorecidos que, al fin y al cabo, somos la inmensa mayoría.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 15/06/11

VICTORIA INAPELABLE

Hay que felicitar a la derecha política de este país por los resultados obtenidos en las elecciones autonómicas y municipales del pasado domingo. El PP en España y CiU -con un fuerte ascenso de los populares- en Cataluña han obtenido una victoria inapelable. De todos modos, tengo la sensación de que la frase de Miguel de Unamuno: “Venceréis pero no convenceréis” está más vigente que nunca. Una vez más la gente supuestamente de orden fue a votar, tal vez sin entusiasmo, pero con disciplina. En cambio los progresistas, de forma mayoritaria se quedaron en casa. ¿Para qué ir a votar? Al fin y al cabo todos son iguales. Ésta es una cantinela que se escucha con frecuencia entre las clases más populares. Craso error. Ni todos los políticos son iguales ni, lo que es más importante, todos practican las mismas políticas.
La razón de fondo que ha ocasionado la situación de desencanto político y social que estamos viviendo en nuestro país viene dada fundamentalmente porque las fuerzas progresistas en general y los socialistas en particular se están viendo superados por los acontecimientos, un día sí y otro también. Eso ha hecho que, en muchos casos, abandonaran sus creencias más profundas para abrazar postulados reformistas. Un ejemplo: se ha sustituido la palabra”capitalismo” por el eufemismo “mercados”, con todo lo que lleva aparejado. El proyecto socialista parece agotado y eso provoca una creciente desesperación social y un abandono progresivo del electorado clásico de la izquierda.
Estamos asistiendo a un proceso de liquidación del Estado del bienestar. Quizás la socialdemocracia no ha sabido dar respuesta a los problemas que la sociedad actual plantea. No obstante, la crisis del capitalismo financiero, del neoliberalismo y de la relación entre democracia y mercados ya le va bien a la derecha recalcitrante. Y mucho me temo que esto no ha hecho más que empezar y lo peor está por venir. Y, si no, al tiempo.
Bernardo Fernández
Publicado en ABC 24/05/2011

RETALLADES IDEOLÒGIQUES

Molt abans del que es podia esperar el Govern nacionalista ens està ensenyant la seva pitjor cara neoliberal. Ha aconseguit en els cent primers dies de mandat el que no havia aconseguit cap govern del món: posar-se a una gran part de la societat, fins i tot molts que l’havien votat, en contra. No han respectat res. No han guardat les formes. Només s’han dedicat a fer retallades que més que econòmiques són ideològiques.
Però el que és pitjor de tot és que ara, quan s’han adonat que aquestes polítiques poden posar en risc els resultats de les properes eleccions municipals d’aquest mes de maig, han decidit, i a més a més ho diuen sense cap rubor, ajornar els ajustos fins el dia 23. Això, és un exercici de cinisme i una demostració evident de l’aposta pel privat.
Com bé diu l’alcalde de Reus i candidat socialista a la reelecció, Lluís Miquel Pérez, ha volgut deixar clar avui que “aquestes retallades són ideològiques, tota la resta són sofismes”, en relació als ajustos que pretén fer el Govern de la Generalitat. En aquest sentit, Pérez ha afirmat que “ajornar les retallades fins l’endemà del 22 de maig és un exercici de cinisme i una demostració evident de l’aposta pel privat”, i ha explicat que des de CiU “no es diuen que les pretenen reconsiderar, sinó que les ajornaran”.
No pot haver-hi cap dubte, les coses ja estan molt clares aquest Govern de CiU està demostrant ser mestre a l’hora de posar interferències a la realitat de les coses. Hom, té la sensació que estem començant a viure una gran disbauxa política donat que encara no sabem quins són els pressupostos i tenim retallades ajornades a dojo. En canvi, asseguren tenir la voluntat de preservar les partides socials. És evident que això és una contradicció en els seus propis termes que caldria aclarir.
Per altra banda, no queda clar el que estan fent amb el Fons de Competitivitat i sorgeix el dubte: motius electorals o incapacitat de negociació.
La ciutadania vol saber i té dret a saber si tot això respon a una estratègia del Govern català respecte el Fons de Competitivitat o bé es barregen motius electorals o és, també, incapacitat de negociació. Estem vivint una situació indignant donada la frivolitat en la utilització del sistema de finançament que està fent el Govern de la Generalitat. No hi ha cap raó que no sigui ideològica per argumentar que les retallades vinguin pel fet que no es rebrà el Fons de Competitivitat. Ha de quedar clar que CiU pretén enganyar els ciutadans. Aquesta és la veritat per dura que sigui. Que ningú ho dubti i el Govern ho sap: el Fons de Competitivitat es rebrà perquè ho diu la llei, però quan arribarà depèn de la intel·ligència política dels que han de negociar.
Això és el que hi ha, la resta foc d’encenalls i retallades ideològiques.
Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies 05/05/2011

EL QUID E LA CUESTIÓN

Estos días los nacionalistas catalanes están eufóricos ante la posibilidad de alcanzar la alcaldía de Barcelona en las elecciones municipales del próximo 22 de mayo.
Dadas las circunstancias, CiU necesita en la capital catalana un edil sumiso que bendiga las políticas de desguace del Estado del bienestar que está llevando a cabo el “Govern dels millors”. El quid de la cuestión es que Hereu ha demostrado ser un Alcalde que defiende a capa y espada los intereses de los barceloneses. Precisamente por eso, días atrás acudió al Parlament para exigir que se cumpla la Moción, aprobada por unanimidad de todos los grupos de la Cámara, según la cual el Ejecutivo se compromete a no aplicar recortes en Barcelona.
Mientras, el candidato Trias calla como un muerto, o lo que es peor, pierde los papales y acusa al Alcalde de “fer la mona” (hacer el tonto) por defender los intereses de los ciudadanos. Pero es que los ciudadanos queremos un Alcalde que vele por nuestros intereses, que se oponga a los recortes en sanidad y en educación, que son la base del Estado social. Hereu ha dicho con claridad meridiana que no admitirá recortes. En cambio, no sabemos cual es el criterio de Trias respecto a recortes que afectan a servicios públicos esenciales. Los barceloneses nos oponemos a la suspensión del servicio de metro por la noche y la anulación de estaciones de la línea 9. Asimismo, rechazamos el recorte en la dotación de mossos o los ajustes en cultura. Queremos una ciudad cosmopolita y para eso, entre otras muchas cosas, ha de de ser segura y culta. Ante esta situación, el silencio del alcaldable nacionalista es vergonzoso, propio de alguien con pocas ideas y menos estilo. Es la lógica del que se sabe incapaz de ofrecer un proyecto de ciudad que genere ilusión
Si eso es el cambio, como dice un buen amigo, virgencita, virgencita que me quede como estoy.
Bernardo Fernández
Publicado en ABC 04/05/11

NEOLIBERALISME DESCARAT

No han fet falta ni cent dies per a què Artur Mas se li vegi el llautó. El Govern de la Generalitat i el seu president s'han posat la careta de neoliberals i ha anunciat la pràctica supressió de l'impost de successions. A més, ha rebutjat pujar cap impost per augmentar els ingressos durant la legislatura i fins i tot no ha descartat baixar uns altres.

Amb aquest anunci, realitzat pel mateix president de la Generalitat, Artur Mas, el Govern renúncia, sense cap rubor, a una de les dues vies de lluita contra el dèficit, la dels ingressos, i a l’hora aposta per reduir la despesa pública amb retallades a dojo en les inversions dels diferents departaments.
Amb l'eliminació, que es realitza a través de la bonificació del 99% de l'impost per als trams més habituals -entre cònjuges, entre pares i fills i avis i néts-, l'executiu deixarà d'ingressar, segons els seus propis càlculs, 150 milions d'euros en 2011 i una mica més de 100 durant 2012.El president ha justificat la seva decisió assegurant que es tracta del compliment del seu programa electoral, i afirmant que amb la reforma Catalunya queda en "la millor posició de l'Estat, fins i tot millor que la Comunitat Valenciana i Madrid" respecte a aquest impost, i que amb això, s'aconseguirà retenir capitals que fins ara marxaven de Catalunya.La mesura, com s'havia anunciat, s'aplicarà de manera immediata, i tindrà caràcter retroactiu amb efectes 1 de gener de 2011.
Per altra banda, Mas ha descartat abordar pujades d'altres impostos, com recentment li ha demanat el Govern espanyol per reduir el dèficit, i fins i tot ha anunciat que "en la mesura que puguem, al llarg de la legislatura abordarem la rebaixa dels impostos que va pujar l'anterior Govern i que segons la seva opinió, “situen Catalunya en una situació de discriminació respecte a altres territoris de l'Estat”.
Segons el president, malgrat les crítiques de l’oposició "hi ha un rumb que s'està seguint". Amb això té raó, s’està seguint el rumb del desmantellament de l’estat del Benestar al més pur estil Margaret Thatcher. Pel que fa a les retallades en una de les primeres compareixences ja va dir que la tisorada "afectarà tots els departaments". Precisament és aquest un dels aspectes que se li ha criticat des de l'oposició, que l'ha acusat d'actuar indiscriminadament, renunciant a gestionar els recursos i aplicant una tisorada lineal. Mas ha preferit mirar cap a una altra banda i ha dit que els "flagrants incompliments de Madrid ens obliguen a retallar per tot arreu". Tornem al victimisme nacionalista, sempre la culpa és dels altres i sempre hi ha un enemic exterior que és el responsable de tots les nostre mals.
El dirigent nacionalista ha demanat ajuda a la classe política, per tirar endavant uns pressupostos que té molt difícil aprovar amb el PSC; a la societat demana comprensió, i als mitjans de comunicació, els que ha demanat que tanquin files i col·laborin amb l'executiu en la tasca d'explicar una reducció pressupostària "sense precedents en la història democràtica de Catalunya".

L’home normal que es va presentar a les eleccions per salvar Catalunya en aquests primers 100 dies de Govern ha demostrat ser un lliberal nacionalista disposat a retallar primer el que calgui per facilitar després la privatització. I sinó al temps.

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies 8/04/2010

DE SUPERMAN A MANOSTIJERAS

Cuando CiU ganó las elecciones al Parlament, en noviembre de 2010, muchos creyeron que Supermán se había reencarnado en Artur Mas para salvar a Cataluña. Pero los hechos son tozudos y tras cien días de gobierno se ha visto con claridad que la situación económica del país es más nociva para el líder nacionalista que la “kryptonita” para Clark Kent.Se nos prometió “el Govern dels millors” y a la hora de la verdad nos hemos encontrado con un gobierno formado por contables, tránsfugas y agentes comerciales, (con todo el respeto para los contables y los agentes comerciales). Un gobierno que parece más un grupo de imitadores de Manostijeras obsesionados en desmontar El Estado del Bienestar que un equipo dispuesto a reflotar un país. Todos los departamentos se están viendo afectados por los recortes. No obstante, donde éstos son más exhaustivos es precisamente en los ámbitos más utilizados por las clases medias y populares como por ejemplo Sanidad, Educación y Política Sociales. No se andan con minucias, cierran plantas enteras de centros sanitarios suprimiendo así centenares de plazas hospitalarias, paralizan proyectos educativos y, también, la construcción de estaciones de metro. En cambio, de políticas de creación de empleo ni media palabra, y eso que el Conseller Mena (responsable del ramo) se comprometió a reducir el paro a la mitad. Un líder político debe ser capaz de generar ilusión y confianza en la ciudadanía y Mas ha sido incapaz de crear un marco adecuado para relanzar la actividad económica. En cambio, no ha dudado en pedir esfuerzos a las clases medias y a los más desfavorecidos mientras se suprimen impuestos a una élite selecta. El estilo de hacer de Mas recuerda la peor época de Margaret Thatcher. Da miedo pensar que sucederá cuando se aprueben los presupuestos y se hayan despejado las incógnitas electorales del 22 de mayo. Mucho me temo que el Estado del Bienestar en Cataluña, tal como lo entendemos a día de hoy tiene los días contados. El desencanto social empieza a ser evidente y para ese viaje no hacían falta esas alforjas. Bernardo Fernández Publicado en ABC 13/04/11