REFORMA CONSTITUCIONAL

Después de lo visto en la legislatura que acabamos de dejar atrás, no cabe duda de que la prioridad de la que ahora comienza debe ser la lucha contra el terrorismo y el fin de ETA. A continuación, en el ámbito más estrictamente político el objetivo inmediato debería ser la ya más que conveniente reforma constitucional, basada en tres partes: Sucesión dinástica, reforma del Senado y encaje del Estado de las Autonomías. De esta forma, muchas de las tensiones que han aflorado en la vida política de los últimos años dispondrían, como mínimo, de un ungüento adecuado.
La reforma sobre la sucesión monárquica tiene que ver con la discriminación que por razón de sexo se produce en el artículo 57.1 de nuestra Carta Magna, donde se establece la primacía del varón sobre al mujer a la hora de acceder al trono. A estas alturas del siglo XXI no tiene ninguna razón de ser seguir manteniendo la Ley Sálica en la Constitución.
Decía en el año 1994 José María Aznar que: "existe una gran conincidencia entre las fuerzas políticas para refromar el Senado, pero la necesidad de modificar la Constitución ha frenado hasta ahora la solución de propuesta concretas". Totalmente de acuerdo. Habría que hacer de ésta institución una auténtica cámara territorial, de ese modo se conseguiría integrar de forma plena i definitiva a las comunidades autónomas a les estructuras del Estado y éste, a su vez, sería una suma del conjunto de las instituciones existentes en el país.
El tercer punto de la reforma constitucional debería ser el Título 8 que hace referencia al Estado de las Autonomías. Es verdad que esta reforma tiene un mucho que ver con la del Senado e incluso con las leyes electorales. A estas alturas no se puede poner en duda el éxito histórico del Estado de las Autonomías, el momento político era el que era y hablar en aquel entonces de federalismo, era poco menos que una inmolación pública, sus connotaciones republicanas eran evidentes. Después de 30 años la realidad es muy otra y se trata de poner en marcha técnicas políticas que han funcionado y funcionan en la mayoría de piases que se han puesto a prueba.
Se trata pues, de poner al día la sucesión dinástica y, en un ejercicio de pragmatismo, definir el Estado de la Autonomías en un marco Federal propio de la época que nos ha tocado vivir, a la vez que se da un contenido y una razón de ser a "la cámara de la segunda lectura" que con el tiempo se ha convertido en algo obsoleto.
Por todo ello, considero que si los que se han de sentar a la mesa para redactar la reforma constitucional son capaces de hacerlo con la misma altura de miras que aquellos que redactaron la Constitución del 78 el éxito está asegurado. Si por el contrario, lo que es el regate en corto, la rentabilidad electoral inmediata y el exabrupto prima sobre la reflexión el drama de las dos Españas estará nuevamente servido. Yo que me creo razonablemente optimista estoy convencido de que la reforma es posible y además necesaria.

Bernardo Fernández
Publicado en Abc 12/04/08

PER UNA GLOBALITZACIÓ INCLUSIVA

Dies enrere Michelle Bachelet –Presidenta de Xile- publicava en el diari El País un molt interessant article sota el títol "Un nou progressisme" en el que feia una reflexió sobre la cimera que s’havia de dur a terme els dies 5 i 6 d’abril d’enguany a prop de Londres. A aquesta trobada van assistir una dotzena de presidents de govern i primers ministres, així com dirigents de diverses organitzacions i experts d’arreu.
Partint dels tradicionals valors de l’esquerra de llibertat, igualtat, solidaritat, drets humans i pau, Bachelet proposa afrontar els grans reptes que té avui l’humanitat des de l’acció multirateral. Considera que el canvi climàtic l’energia, la pobresa, les pandemies, els fluxos migratoris i el crim organitzat, són entre d’altres els temes que necessiten de l’acció col·lectiva a nivell global per poder ser primer controlats i després eradicats.
Sota el frontispici d’una globalització inclusiva la mandataria xilena espera poder aglutinar de forma majoritària la voluntat col·lectiva per aconseguir la construcció de societats més equitatives i amb més justícia social com a prioritat global.
També un comerç lliure per a tothom, una reforma de les institucions multiraterals i fixar les bases per a una reforma en profunditat dels principis orientadors de les institucions financeres internacionals formant part de l’agenda de Londres.
No pot haver cap dubte de que debatre sobre les diverses qüestions que ens afecten és profitós. El nou progressisme vol fer palès el seu punt de vista sobre el món del segle XXI. Però, per sobre de tot, desitja sumar voluntats i a l’hora convocar a la societat civil i a un espectre polític plural i ample davant dels desafiaments que enfronta l’humanitat.
Gràcies Michelle, aquest és el camí
Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 12/04/08

NO TÉ REMEI

Setmanes enrere escrivia en aquest mateix espai un article en el que feia referència a la davallada sostinguda que està patint CiU des de la meitat dels anys 90 ençà. Sembla que aquesta reflexió no ha caigut massa bé ni en la Federació ni en el seu entorn. Donat que a mi no m’agrada dir les coses per dir, acostumo a escriure amb arguments basats en dades, que al cap i a la fi són les que sostenen les meves afirmacions.
Veiem: CiU ha mantingut els mateixos diputats que ara fa 4 anys 10, és veritat. Però també ho és que ha perdut més de 60.000 vots. Si volem anar una mica més enllà i ens fixem en les eleccions de 1.993 veurem que sota l’eslògan "Ara decidirem" i encapsselats per Miguel Roca, els convergents van treure 18 diputats amb 1.165.783 vots, l’equivalent al 31,8%. Al 1.996 al cap de cartell va ser Joaquim Molins que es va quedar amb el 28,6% dels vots, és dir 1.151.633 vots que els van atorgar 16 diputats. Desprès Xavier Trias que a l’any 2.000 i sota l’eslògan "Som necessaris" va baixar per sota del milió de vots i amb el 29.0 % de vots va treure 15 diputats. A 2004 Josep Antoni Duran i Lleida va baixar 5 diputats de cop, es va situar amb 10, el 21% dels vots van ser 829.046. Ara, el 9 de març d’enguany un altra vegada amb Duran i Lleida com a cap de colla, la Fedració ha perdut més de 60.000 vots i és manté amb els seus 10 diputats.
Es miri com es miri no és un bon resultat, si a més a més hom mira al PSC que dels 47 escons possibles ha obtingut 25. Cal pensar que això de "la minoria catalana" a Madrid s’ha acabat, al Congrés haurien d’anar pensant en la majoria catalana no nacionalista o quelcom semblant. Però, al menys de moment, no ens preocupem per les etiquetes, temps hi haurà.
Aquesta és la realitat, agradi o no. Aquí no fa la dita del poeta, quan diu: "nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio" En aquest cas la veritat és trist, però és cert, no té remei
Bernardo Fernández
Publicat a E-noticies.com 28/03/08

DEL BIPARTIDISMO A LAS BISAGRAS

Más allá de los resultados de las últimas elecciones generales y sus consecuencias para formar gobierno, la campaña previa nos ha dejado sobre la mesa algunos asuntos que conviene analizar. Uno de ellos, es sin duda, el papel que desempeñan y los intereses que defienden las fuerzas políticas que se presentan.
Es verdad que la campaña estuvo fuertemente polarizada por las dos fuerzas que aspiraban a gobernar en los próximos cuatro años, pero eso, visto lo visto, además de ser un acierto de quien después lo ha rentabilizado, no deja de ser, también, una demostración de impotencia de aquellos que han sido incapaces de llevar, o al menos acercar, el agua a su molino político.
En Cataluña las fuerzas que se han presentado sin proyección estatal -nacionalistas e independentistas- lo han hecho con un programa y un proyecto doméstico, desentendiéndose de forma explícita de lo que debe ser una propuesta para unas elecciones generales: una oferta para la generalidad del país. En una situación así el ciudadano tiene la percepción de que estos partidos no tienen una visión de conjunto y que acabarán mercadeando con sus votos y que los pueden vender al mejor postor, no tanto en función del proyecto, sino a cambio de intereses más o menos espúreos.
Y este es el quid de la cuestión. En España necesitamos otra articulación del espacio político, aquí sería conveniente algún partido de centro con vocación de bisagra que pudiera inclinar la balanza en función del momento. El PNV no parece la fuerza adecuada dado que el número de diputados que puede obtener es insuficiente para llevar a cabo ese cometido. Por el contrario CiU que tiene un espectro bastante más amplio, al menos sobre el papel, si que podría desempeñar ese papel, ahora bien, para ello sería necesario que abandonara ese pretendido dogmatismo nacionalista y esa ambigüedad de la que hace gala y se lanzara sin miedo por el camino de la socialdemocracia con ribetes de democracia cristiana y buenas dosis de humanismo. Que nadie se extrañe, pero de hecho esta era la idea básica ahora hace más de 30 años cuando Jordi Pujol y otros fundaron Convergencia, después la evolución de los acontecimientos les ha llevado por otros caminos y si bien es verdad que en un tiempo obtuvieron buenos rendimientos, parece que eso de forma lenta pero inexorable está llegando a su fin.
Lo de ERC es diferente, o al menos eso quieren hacernos creer, a ellos España no les interesa y en consecuencia su estancia aquí es circunstancial, lo que ocurre es que con menos de 300.000 votos en unas elecciones generales difícilmente se puede aspirar a nada, ni siquiera a nivel autonómico. De todos modos veo difícil que con ese tirón puedan separarse de algo, que vayan con cuidado, no vaya a ser que sus electores acaben separándose de ellos y les pidan el divorcio.
Así las cosas, tengo para mí que o mucho espabilan o tenemos bipartidismo para rato. Al tiempo.
Bernardo Fernández

FELICITATS "SOCIATES"

El PSC ha tornat a guanyar unes eleccions generals. De fet, les ha guanyat totes. La fita ha estat històrica, igual que el 1982, 25 diputats. No està gens malament. El segon partit a casa nostra ha estat CiU que ha obtingut 11 diputats, davant dels 25 esmentats abans, la veritat no té color. Però en qualsevol cas felicitats, aguantar el “tiron”, donades les circumstàncies, no ha estat fàcil

Ara cal administrar bé la victòria. Cal fer valer aquests vots a Madrid i que això es tradueixi en millores clares per a Catalunya. Ens cal un desenvolupament de l’Estatut tan ràpid com sigui possible, unes bones infrastructures que posin al dia allò que durant anys i anys no s’ha fet i per sobre de tot cal començar a negociar, de forma quasi immediata, un nou sistema de finançament

Per altra banda, no es pot obviar que el PP ha obtingut en tot l’Estat més de 10 milions de vots, i això són molts vots i quan es governa, es governa per a tothom. De tota manera, el que ara hem d’esperar és que aquesta derrota sigui l’argument definitiu per a al jubilació d’aquells que han estat els caps visibles d’aquest dreta extrema casposa i quasi preconstitucional que en els darrers quatre anys ha estat de forma sistemàtica contra tot i contra tots. Esperem, i jo desitjo de veritat, que algú, o alguns, amb seny, sentit comú i capacitats posin sobre la taula un projecte d’un partit de centre dreta amb perfil europeu. Aquest projecte li fa falta al país que ara té una part de la seva societat orfe d’una determinada orientació política pautada.

També espero que aquells que tenen aspiracions alienes a desenvolupar un projecte compartit amb la resta de pobles d’Espanya, sàpiguen llegir els resultats i entenguin que ara per ara els seus plantejaments no gaudeixen de gaire suport popular i que donat que no progressen de manera adequada, siguin lleials i no vulguin barrar el pas de forma barroera a aquells que han obtingut en les urnes el recolzament necessari per tirar endavant el seu projecte. Saber perdre, també és part del joc democràtic.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies. Com 11/03/08

LA CASA DE BARRETS

Estic convençut de que n’hi ha dues coses que no toleren els votants de qualsevol partit; una és la corrupció i l’altra les baralles internes. La ciutadania no suporta que es malbaratin o es faci un ús indegut dels seus diners i tampoc suporta que aquells que han de dur a terme un projecte en el que hom creu, perdin temps i energies barallant-se entre ells. Per això, quan a una formació política es visualitzen les divisions internes, es pot començar a pensar que la crisi més aviat que tard acabarà fent-se pública, i d’aquí a que els electors donin l’esquena als seus líders polítics i les seves formacions només n’hi ha un pas.

Faig aquesta afirmació perquè em dona l’impresió que alguna cosa grossa -no bona- li pot passar a CiU el proper 9 de març. No és cap secret que la Federació porta molts anys en una davallada lenta però sostinguda i els enfrontaments entre les dues formacions –CDC i UDC- són cada vegada més freqüents i més pujats de to.

Per altra banda, els ciutadans saben que a tot l’Estat, però de forma especial a Catalunya ens hi juguem molt, no val a badar i per tant aquesta vegada cal votar a un partit d’àmbit estatal, el PP si un és de dretes i no vol estatut o no vol el progrés social dels últims quatre anys o el PSC -en Catalunya- si el que es vol és el desenvolupament de l’Estatut i continuar avançant per assolir més progrés i mes quotes de benestar amb complicitat i sintonia amb els altres pobles d’Espanya.

En aquests context els amics de la Federació de CiU semblen perduts en l’inmensitat de l’oceà polític i més que una organització política seriosa que treballar pel país, -sempre pensant en el país, com diuen ells- donen la sensació d’ésser una casa de barrets. Un dia surt en Duran i Lleida i fa una afirmació, al dia següent surt Jordi Pujol dient el contrari, a tot això Artur Mas, que ja de forma definitiva ha perdut les papers i encara no sap que el nostre sistema democràtic és el parlamentari i parla de solventar a Madrid allò que no va saber guanyar aquí, Felip Puig està desaparegut en combat Pujol Ferrusola, flamant portaveu, està mut. Quin desori! Com es pot voler governar així un país o ser decisius en lloc. Benvolguts amics del nacionalisme moderat quan aquestes coses passen el primer que cal fer és endreçar la casa, després quan les coses es normalitzin ja es podran fer propostes i tenir ambicions, que per cert són legitimés, però potser cal mesurar-les per a no caure massa sovint en el desànim i en la frustració.

I ara, de manera una mica més seriosa, però sobre el mateix tema: Com pot dir l’expresident Pujol que no és pot pactar amb els uns o els altres quan ell va pactar amb el PP un munt de coses, entre elles el transvasament de l’Ebre i va cometre l’immens error de no acceptar la ma estesa que li va oferir al llarg de dos anys ERC? Ara que no vulgui donar lliçons; la seva política de peix al cove no era res més que aprofitar la feblesa dels governs de l’estat en ocasions puntuals.

Dit això que ningú es desanimi després del 9M la disbauxa a can CiU continuarà, això si, amb crisi inclosa... i si no al temps.


Nota: Desitjo, de tot cor, que quan aquest línies es facin públiques Josep Anton Duran i Lleida hagi superat, de forma total i absoluta, la seva malaltia i tot hagi estat un ensurt i res més.

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies el 23/02/08

L'ENTELÈQUIA DEMOCRÀTICA

Vagi per endavant el meu reconeixement, la meva consideració i tot el meu respecte per a aquells que tenen la sort de creure en un ésser superior. A la vegada també, el meu rebuig i, fins i tot, el meu menystenimet intel·lectual per aquells que fent servir la seva situació de privilegi, com ara La Conferència Episcopal Espanyola, (CEE) volen treure un profit que en pura justícia no els hi correspon i fan manifestacions i proclames de caire nítidament retrogat i, fins i tot, feixista.

Aquesta contundent afirmació te la seva raó de ser en les actituds i posicionaments polítics que en els últims temps –molt especialment els últims quatre anys- ha dut a terme l’esmentada Conferència com a organització o els seus membres –bisbes- a títol, més o menys, individual. Però, en qualsevol cas, la gota que ha fet vessar el got de la meva paciència va ser la nota d’ordenació moral davant de les eleccions del proper 9 de març.

En aquest panaflet, que, en veritat, això és el que és l’esmentada nota, els bisbes retreuen a José Luis Rodriguez Zapatero i al seu Govern la negociació amb l’organització terrorista ETA. Juan Antonio Martínez Camino –bisbe auxiliar de Madrid i portaveu de la CEE- considera, segons les seves paraules, que ells respecten “ el poder legítimament constituït”, però defensen –diu- el seu dret per a dir que “ a Espanya n’hi ha lleis greument injustes i que han de ser canviades” (sic)

I després d’això i d’altres perles semblants el senyor portaveu manifesta que ells no demanen el vot per a cap partit, ara bé, consideren que no tots els programes electorals “son compatibles amb la fe i les exigències cristianes.

Quina barra! No n’hi ha dubte de que qualsevol organització té tot el dret per posar de manifest les seves preferències polítiques. De fet bisbes i PP han sortit sovint, en aquests últims temps, plegats al carrer en manifestacions en contra de diverses lleis aprovades al Congrés. Res a dir, això, també és la democràcia. Però el que no es pot permetre, el que no és de rebut, és que els uns i els altres facin servir el tema del terrorisme per enverinar la campanya electoral. I és just això el que estan buscant, i això és just el que estan fent. Volen oblidar i fer oblidar que un govern té l’obligació de buscar la pau, i en aquesta tasca té tot el dret a equivocar-se. En conseqüència, per pura lògica política i sentit comú, una oposició honesta ha de donar suport sempre a una iniciativa d’aquest tipus, encara que tingui dubtes o reserves en vers la situació. Aquestes haurien de ser –de fet són- algunes de les regles, no escrites, del joc democràtic. El que succeeix, és que per alguns això de la democràcia encara avui és una entelèquia.

I entre aquests “alguns”, sens dubte, hi són una bona part dels dirigents del PP i la majoria dels bisbes de la CEE.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies 08/02/08