Esperant a esquerra

Després de més dos anys de feina feixuga comencem a veure la llum al final del túnel. No ha estat gens fàcil però ara podem dir que aviat, molt aviat, tindrem un nou i bon Estatut.

Un nou i bon Estatut que podem sintetitzar en tres eixos bàsics: més autogovern, més competències i un sistema de finançament molt millor que l’actual.

A aquestes alçades ningú de bona voluntat no pot dir que aquest Estatut, que a hores d’ara s’està debatent en el Congrés dels Diputats, no és substancialment millor que el que tenim en vigor.

En primer terme cal destacar, encara que només sigui una qüestió simbòlica, la referència que es fa a Catalunya com a nació en un text normatiu.

Pel que fa a les noves competències que otorgarà el nou text, no n’hi ha cap dubte que donarem un gran salt qualitatiu i quantitatiu. Aquest Estatut reconeix els drets històrics. Per cert, aquest reconeixement es fa no en base a la foraltat, sinó a partir de l’article 2 de la Constitució i altres preceptes constitucionals.

L’Estatut tindrà també un capítol específic de drets i deures. Queden recollits els drets civils de les persones, de la gent gran i de les famílies. Es recullen, com no podia ser de cap altra manera, els drets socials de l’educació, la sanitat, l’habitatge, els laborals i els de medi ambient, sense deixar de banda els polítics i administratius.


Però és, sens dubte, en el tema del finançament on s’ha arribat als acords, sinó més importants, sí, al menys, més substantius per a desenvolupar polítiques fortes i potents que ens portin a totes i tots els ciutadans a quotes de benestar fins ara només conegudes per referències d’altres països, nòrdics sobre tot.

S’ha pactat que la cistella d’impostos cedits per l’Estat al Govern Català passarà del 33% com fins ara al 50%. Aquest és el cas de l’IRPF i també de l’IVA. Però és que els impostos especials donen un salt espectacular a l’arribar al 58% per a la Generalitat des dell 40%, que és on es troben a dia d’avui. Aquí hem d’afegir aquells que ja són tributs propis del nostre Govern, és a dir: Successions i Donacions, Patrimoni o Acates Jurídics i Documentals, entre d’altres.

En aquest apartat no podem deixar de banda l’acord a que s’ha arribat per a crear L’Agència Tributària de Catalunya. Aquesta entitat serà l’encarregada de recaptar i gestionar els tributs propis de la Generalitat i, també, els trams cedits dels impostos estatals. S’ha acordat igualment la creació, en el termini de dos anys, del Consorci Generalitat-Estat d’Administració Tributària de Catalunya. I tot això amb el rere fons de l’anomenat principi d’ordinalitat. Això vol dir que els mecanismes de solidaritat no poden alterar l’ordre de renda per càpita entre territoris i que els mecanismes d’anivellament entre comunitats han de tenir en compte els costos diferencials, com per exemple el cost de vida. Amb l’aplicació d’aquest principi evitarem que Catalunya passi del cinquè al vuitè lloc en renda per càpita com succeeix en l’actualitat.

Estem vivint, en termes polítics, un temps apassionant. A finals de març la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats votarà l’Estatut. Després s’ha de produir el tràmit parlamentari restant i, en relatiu poc temps, aquest vindrà a Catalunya i haurem de fer un referèndum. Cal que en aquest camí Esquerra Republicana se reincorpori. Ells han treballat molt i bé en aquest text. No seria ni lògic ni raonable que ara es quedessin fora. Pel bé de tots cal recomposar una imatge d’unitat. Els criteris d’oportunitat històrica i de guany per Catalunya han de prevaldre sobre el maniqueisme, la inflexibilitat i les lluites de partit.

Les coses són com són. A hores d’ara ERC no és indispensable, però fora bo que hi fos. Però ha de quedar clar que la decisió només la poden prendre ells i, per tant, han de saber que ens convé a tots fer aquesta part del camí plegats. En qualsevol cas el bo i millor, per tothom, encara està per arribar.

Un bon berenar

Aquests primers dies del mes de març el PP celebrarà la seva Convenció Nacional. Sembla ser que el “leiv motiv” d’aquesta trobada serà “España nación de todos para todos”, o quelcom hipersemblant.

Aquesta frase és la síntesi de la postura oficial del partit i el posicionament que els hi cal defensar a capa i espasa. Ara bé, això no vol dir, ni de bon tros, que tothom estigui en la mateixa línia d’acció.

Hi ha un fet que no admet discussió: el nou model de finançament de Catalunya és un caramel difícilment rebutjable per cap dirigent autonòmic, llevat dels d’Euskadi i Navarra. Per tant, als dirigents del PP no els ha passat desapercebuda la possibilitat d’obtenir un millor finançament i més recursos, com s’ha aconseguit amb el nou Estatut de Catalunya.

De tota manera no cal fer-se il•lusions, ja que no és gens probable que qüestions d’aquests tipus es parlin formalment a la Convenció. Però, malgrat això, és segur que els barons del partit a hores d’ara estan fent càbales per veure com es pot conjugar el que ells entenen com l’unitat d’Espanya amb l’obtenció de més recursos.

Això és especialment significatiu per València, que ja va establir en la seva proposta de reforma de l’estatut “La Clàusula Camps”. Diu que qualsevol legislació de l’estat que signifiqui una ampliació de competències de les comunitats autònomes s’aplicarà també a València.

El president de l’autonomia de les Illes Balears va anunciar dies enrere que aturava l’elaboració d’un nou estatut fins a saber com quedava el català. És clar que amb el pacte sobre finançament assolit pel President Zapatero i Artur Mas Madrid, Balears i Catalunya –per aquest ordre-, si ho apliquen, són les comunitats que més beneficiades en surten.

Així les coses, és potser la Presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre qui té una posició més delicada. Per una banda, forma part del nucli dur del partit i això vol dir guerra sense treva a ZP. I per altra, no pot negar-se al benefici que suposarà per a la seva comunitat, és a dir pels ciutadans madrilenys, tenir inversions de l’Estat en funció del seu PIB.

I amb tot aquest paisatge de fons no es pot oblidar al successor de Manuel Fraga, que ja ha pactat amb Anxo Quintana del BNG “un sostre competencial per Galícia comparable a les nacionalitats històriques de l’Estat”. No bufen bons vents a can PP. El propi Feijoo –líder dels populars gallecs- va haver de rectificar unes declaracions amb les que es situava més a prop de Piqué que no pas d’alguns personatges amb domicili polític al carrer Gènova de Madrid.

Per altra banda, alguns barons territorials estan començant a rumiar amb seriositat com assumir més competències i també més recursos sense contradir el discurs oficial imposat des de dalt. No ho tenen fàcil, però ja sabem que quan convé alguns fan mans i mànigues i aleshores ni es trenca Espanya, ni s’és insolidari, ni res que s’hi assembli. Però, és clar, això depèn de qui ho fa.

De fet, el que està sobre de la taula és l’antiprogressisme de la dreta més rància d’Espanya. Com sempre i des de sempre enfrontats amb les forces d’esquerra catalanes que, en aquest cas amb l’afegit`de CiU, representen la modernitat i el progrés del nostre país. Per això, entre d’altres raons, ells visualitzen les seva política amb un anticatalanisme “feroce”, És clar que el benestar per tots, l el desenvolupament sostenible en termes socials, medi ambientals, econòmics i polítics, són divises alienes al seu ideari.

De tota manera, que ningú no es confongui. Aquesta situació tindrà la seva revalida o la seva defenestració a les properes eleccions generals. Una segona derrota electoral de Mariano Rajoy significaria el fracàs de la seva política catastrofista i, amb tota seguretat, la caiguda de l’equip dirigent.

Però això, que no és poc, no ho és tot. La crisi catalana ha quedat, temporalment, submergida. No seria gens d’estrany pensar que qualsevol dia torni a surar. Hi ha qui diu que en Josep Piqué està pactant la seva sortida. Ja ho veurem. Potser si. Potser no. Però, el que és cert, és que ningú pot garantir que demà, o demà passat, es torni a produir un rifi rafe, i els ànims ja estan prou crispats. I tothom sap, fins i tot Ana Botella, que per guanyar a Espanya és quasi indispensable guanyar a Catalunya. I la veritat, no sembla que a aquestes alçades el PP estigui ni tan sols en el camí no de ser la primera força política a Catalunya, ni la segona, ni possiblement la tercera.

La vida és dura. El que és clar és que tenen un bon berenar i això els hauria de fer pensar. O no.

DE LA INTEGRACIÓN AL APARTHEID

Entre finales del mes de octubre y mediados de noviembre del año pasado se produjeron en los suburbios de Francia durísimos enfrentamientos entre lo que podríamos llamar jóvenes desarraigados y el sistema establecido.

La chispa que encendió la mecha fue, por una parte, la muerte de dos jóvenes en un generador cuando eran perseguidos por la policía y, por otra, una granada arrojada en la mezquita de Bilol.

Es evidente que para que se produjera el estallido de violencia en cadena que se produjo, el terreno tenía que estar necesariamente bien abonado. Sin duda, más de dos décadas de nulas, o pocas , políticas de integración en determinados sectores sociales han ido configurando de forma lenta, pero constante, una situación basada en tres ejes a cual más importante. A saber: desarraigo social, un nefasto concepto colonial y un rechazo frontal al hecho político.

Las consecuencias más visibles han sido: miles de automóviles quemados, cantidad de instalaciones públicas destruidas, declaración del estado de emergencia, más de 2.500 detenidos y , sobre todo, una fractura social que tardará tiempo en recomponerse.

Todo esto ha tenido como respuesta después de los graves incidentes un reforzamiento de los planteamientos de aquellos que son los más directos responsables: la derecha política, que ha aprovechado la ocasión para, como hace siempre, recortar un poco más las libertades.

Pero volvamos a los hechos.

Algunos observadores “avispados” quisieron ver tras las algaradas el islamismo extremista y el crimen organizado. Nada más lejos de la realidad. Es mucho más plausible pensar que los alborotos se produjeron por generación espontánea, o mejor por simpatía, en más de 700 zonas urbanas donde viven o se hacinan unos 5 millones de personas. Y hay que decir en honor a la verdad que los líderes religiosos, en su gran mayoría, han desempeñado papeles de mediación y moderación.

Debemos contextualizar estos hechos y, para ello, debemos saber que en Francia se empezó a hablar de “integración” hace más de 25 años. Entonces parecía un término feliz y mucho mejor que asimilación porque se entendía que la cultura, el idioma, las tradiciones y la religión seguían conformando el equipaje de los nuevos ciudadanos franceses, fuera cual fuera el lugar de nacimiento o el color de la piel. Pero el tiempo, que es aquel factor que pone las cosas en su lugar, nos ha puesto cruelmente de manifiesto que los jóvenes negros y árabes de nuestro país vecino están viviendo un auténtico apartheid urbano, en franca contraposición al referido modelo de integración francés. Ésta es la consecuencia de unas causas determinadas; no es consecuencia de la inmigración. Por eso, ahora, los poderes públicos tienen que hacer frente a una problemática que es el resultado de su propio fracaso.

En los últimos años, los gobiernos franceses han puesto especial énfasis en recortar los presupuestos y, como no podía ser de otro modo, el sistema más fácil fueron las drásticas reducciones de los créditos destinados a la mejora de las viviendas deterioradas, la supresión de las ayudas para la promoción de empleo joven y los subsidios a la educación. Consecuencias: las zonas de suburbios han sido las más afectadas. Por tanto, a los hijos de los inmigrantes de ayer, que son los habitantes mayoritarios de esas zonas especialmente sensibles y degradadas, se les cierran casi todas las puertas, de las pocas que tenían abiertas, para poder vivir con dignidad y así poderse integrar en la sociedad francesa.

Así las cosas, cabe pensar que una buena parte de la solución a este gran problema sería plantear políticas con fuerte contenido social. No es casualidad que en estas zonas de “apartheid urbano” la tasa de paro sea el doble que en el resto del territorio y lo mismo cabe decir del fracaso escolar. Pero es que la renta viene a estar un 40% por debajo de la media, por no decir que los centros médicos son muchísimo más escasos que en el resto del país y que la delincuencia en estas zonas es superior en un 50% que en el conjunto del territorio.


Estamos, pues, ante una grave crisis social porque afecta a los sectores más desfavorecidos de la sociedad. Una sociedad, por cierto, dividida tanto en términos económicos como étnicos. Está claro que son muchos los factores que se conjugan en su interior y que como motivo de lo explicado con anterioridad generan desasosiego y desesperanza como, por ejemplo, la grave crisis en que están sumidas las formas clásicas de organización: sindicatos, partidos políticos, etc. Pero no es menor el enfrentamiento que se produce cada vez con más frecuencia entre “franceses” y “extranjeros” o entre obreros cualificados, y por tanto con un determinado estatus, y los otros, temporales de por vida. Esta situación ha ido generando un tremendo malestar que no ha hecho otras cosa que crear un extraordinario caldo de cultivo donde se pueden producir con suma facilidad explosiones de violencia como las mencionadas.

En esta situación es evidente que solo a partir de un despliegue inmenso, intenso y prolongado en el tiempo, con políticas de choque y cierta discriminación positiva, se podrá empezar a abrigar la esperanza de que se produzca un cambio de tendencias.

Considero que en nuestro país, hoy por hoy, no se dan las condiciones objetivas para que suceda algo similar. No obstante, si podrían suceder acontecimientos aislados parecidos. Por eso, conviene aprender pronto y rápido de los errores de nuestros vecinos para que a nosotros en un tiempo más o menos breve no nos suceda algo equiparable. Que nadie se equivoque. Nosotros no somos ni mejores ni peores que nadie. Y recordemos que aquellos que no aprenden de la historia están condenados a repetirla.

UN BRINDIS AL SOL

Opinen els descreguts de la política que d’un temps ençà el marge per a l’acció és cada vegada més petit i, per tant, els plantejaments ideològics dreta-esquerra no tenen sentit. Vull dir amb tota rotunditat que això no és cert. Res més lluny de la realitat. Ans al contrari, quan molts veien pròxim el fi de les ideologies surt amb més força, si cap, la necessitat de fer cada vegada més polítiques amb fort contingut ideològic perquè cada vegada existeixen més perills reals d’exclusió social. I cada vegada més sovint el capital posa sobre la taula el seu rostre més inhumà.

Nosaltres, els catalans i/o espanyols, coneixem bé tot això. Podem parlar amb propietat d’aquestes qüestions perquè, per sort o desgràcia, hem gaudit o patit al llarg de 23 anys, per una banda, i 8 per l’altra, les polítiques del més pur estil dretà que en els últims temps s’han fet a Europa.

Tot això ve a tomb perquè ara, quan tot just acabem de creuar l’equador d’aquesta primera legislatura del primer Govern catalanista i d’esquerres que tenim a casa nostra des de que es va restaurar la democràcia i l’autogovern, val la pena mirar una mica enrere i veure el que s’ha fet, que és molt, i el que queda per fer que és, ni més ni menys, portar a terme un projecte de modernització de país. Apassionant.

Proximitat, sensibilitat i transparència. Aquests són els eixos que aglutinen i conformen aquest Govern. Però també ambició. Legítima ambició, perquè un país sense ambició és mort o, en el millor dels casos, s’adorm. I Catalunya no pot adormir-se, avui menys que mai. Les nacions sense Estat propi, nosaltres som una nació amb un Estat compartit, encara s’han d’adormir - o es poden adormir- menys que les altres.

Per aquestes raons entre d’altres, volem i tindrem més competències. I volem i tindrem més capacitat econòmica per portar-les a terme. No oblidem que les polítiques socials si no hi ha potència econòmica no se sustenten.. però també volem donar un impuls als sectors de futur, d’alt valor afegit, incorporant plenament en tots els àmbits i en tots els territoris les tecnologies de la informació i de la comunicació. I també cal desenvolupar polítiques industrials actives i que això ens porti no tan sols benefici a les empreses, sinó foment de l’ocupació.

Aquest Govern ha volgut plasmar la seva acció política en la llibertat personal i nacional, en el progrés econòmic, la justícia social i la seguretat. Però no només això, que no és poc. També mitjançant un programa econòmic ambiciós, molt ambiciós, ha volgut assumir un compromís cívic i un compromís social. Aquest Govern està, també, fermament decidit a reduir fins on sigui possible les desigualtats socials i els desequilibris territorials.

No podem permetre que el desenvolupament de la nostra societat convisqui amb un creixement de les desigualtats i amb el sorgiment de fenòmens d’exclusió social profunds. Hi ha societats que no ho volen veure, o no ho saben veure. I, per tant, són fenòmens que coexisteixen i acaben arruïnant no sols la cohesió sinó, de vegades, també la convivència. No volem que aquest sigui el nostre cas.

Però aquest Govern (perque és d’esquerres) també té una especial sensibilitat envers el civisme, la convivència, el patriotisme compartit, o la capacitat d’acollida, i consciència sobre les injustícies i les desigualtats que es produeixen a casa nostra però també arreu del món. Malgrat això, és evident que el Govern en aquest terreny té limitacions i, per tant, cal doncs que sigui la societat en el seu conjunt la que reaccioni, es bellugui i es posicioni de forma activa tenint com a eixos aquests compromisos.

Per això ara que, després de més de 40 anys de dictadura i 25 de democràcia amb governs de dretes, n’hi ha un d’esquerres cal tancar files i sense regalar res, posant sempre la veritat per davant. Però es fa necessari fer judicis de l’acció de govern partint de la realitat que hem viscut i sabent com han deixat el país els salvadors del no res. Com diu la dita popular: que el llegir no ens faci perdre l’escriure.

Si algú vol contrastar això que escric, només li cal anar a les hemeroteques. Podrà comprovar que s’ha fet més en els últims 2 anys que en els 6 anteriors i ,si no en té prou, serà suficient fer-li una ullada al pressupost d’enguany. Aquest és el pressupost que dedica més diners a polítiques socials en números absoluts i relatius de la història de Catalunya.

Això és governar per la gent i el que han fet altres, un brindis al sol.

Carta abierta a Joaquín Leguina en respuesta a su artículo “El maldito embrollo del Estatut”

Apreciado compañero:

Quiero que sepas que he seguido desde “casi siempre” tu trayectoria política y literaria. Y debes saber que soy un fan tuyo en ese difícil arte de juntar palabras.

Quizás por eso leí con suma atención tu artículo sobre el nuevo Estatuto de Cataluña. Y, si te he de ser sincero, te diré que me defraudó, y mucho. Aquí diríamos –permíteme la licencia- “que has pixat fora de test” y, la verdad, me duele. Me duele que alguien como tú ventile tan a la ligera un asunto de tanto calado como es la propuesta que ha hecho el Parlamento catalán. Una propuesta avalada casi por el 90% de la cámara y ceñida a la más estricta legalidad vigente. Puedo entender, faltaría más, la discrepancia y el desacuerdo, eso es legítimo, pero en tu escrito he percibido un cierto tufo de desdén. Y perdona si me equivoco.

De entrada, me parece una frivolidad que alguien como tú se dedique a enumerar las veces que se menciona España o se hace referencia al Estado y no entres - de verdad - en las cuestiones de fondo, en lo que es sustancial. A poco que lo pienses entenderás que la razón fundamental de este nuevo Estatuto para los que somos de izquierdas no es otra que elevar, todo lo que sea posible, la calidad de vida de los ciudadanos de Cataluña. Y para conseguir este objetivo hay dos ejes básicos que tu conoces a la perfección, no en vano fuiste presidente autonómico muchos años. A saber: competencias para poder planificar políticas y capacidad económica para poderlas llevar a cabo.

Discrepo también de tu afirmación según la cual esta propuesta no cabe en la Constitución. Lo siento, el criterio de nuestro Consejo Consultivo es diametralmente opuesto al tuyo. Y la verdad, a la hora de escoger en materia jurídica, su opinión me parece mucho más ajustada a derecho que la tuya. ¿Me comprendes verdad?


Por otra parte, la experiencia de estos 25 años de autonomía nos demuestra de forma clara la voluntad expansiva del Estado mediante su capacidad legislativa, poniendo así en serios aprietos el desarrollo y consolidación del autogobierno.

Por eso, cuando hablamos de blindaje de competencias (expresión poco afortunada) lo que queremos es clarificar de forma diáfana qué corresponde a quien y conseguir que esa competencia mañana no sea castrada o recortada porque al gobierno de turno así se le antoje.

Queremos, también, que algo que afecta tanto a nuestra vida cotidiana como es la inmigración, las telecomunicaciones y la gestión de los puertos y los aeropuertos nos sea transferido tal y como se prevé en el artículo 150.2 de la Constitución. Amigo Joaquín, tú crees que todo esto ¿rompe España? A mí me parece que no.

De todos modos el tema fundamental es el de la financiación y, eso, es delicado y complejo. Es verdad. Pero nosotros, los catalanes, asumimos nuestras responsabilidades. No nos “escaqueamos”. Lo que proponemos es que los sistemas de solidaridad y cohesión social sean públicos y transparentes. Estamos por un modelo que sea eficiente y equitativo. De esta forma, se podrá garantizar que por un esfuerzo fiscal similar se tendrá acceso a unos servicios similares. Y eso, compañero, es de izquierdas y progresista.

Tiene que quedar muy claro que no buscamos privilegios. No los queremos. Lo que sí queremos es que desde la propuesta hecha desde nuestro parlamento (que es soberano en sus competencias) hablar, negociar y consensuar con las Cortes Españolas, que también son soberanas en las suyas. Por cierto, jamás se nos ha ocurrido, ni por lo más remoto, que los parlamentarios españoles, entre los cuales hay un buen número de catalanes, hicieran dejación de sus responsabilidades. Y al final de todo el proceso, que nadie lo olvide, será el pueblo de Cataluña quien, en referéndum, tenga la última palabra.

En definitiva, lo que está sobre la mesa no es “un maldito embrollo”. Es la oportunidad de dar un salto adelante, como hicimos en la transición, y colocar a nuestro país no ya entre los más descentralizados, que ya lo está, sino también entre los Estados más modernos asumiendo con plenitud y sin empachos las diversas realidades que lo configuran. Al fin y al cabo, guste o no, eso es España.

Y ya para terminar un ruego. Amigo Joaquín: no le hagas el juego a la derecha, porque te haces daño a ti y, sobre todo, nos haces daño a nosotros.

Afectuosamente.

Bernardo Fernández
Diputado por el PSC
al Parlamento de Cataluña

ELS EQUIPAMENTS COMERCIALS I EL DRET A ESCOLLIR

Molt aviat al Parlament de Catalunya es constituirà la ponència que ha de treballar la nova Llei d’Equipaments Comercials. La nostra intenció és que estigui enllestida i sigui aprovada als vols de Nadal. D’aquesta forma, seria possible aprovar a principis d’any el PTSEC (Pla Territorial Sectorial de Equipaments Comercials) i tenir el sector, pel que fa a la normativa, totalment normalitzat quan arribi la primavera.

És cert que la Llei vigent (17/2000 de 29 de desembre) va ser aprovada amb un ampli consens tant a l’àmbit parlamentari com pel que fa al sector de la distribució. I val a dir que ha estat un instrument útil i valuós en la seva aplicació. Ara bé, el comerç, com gairebé tot, està sotmès a una evolució constant i permanent. Això ens porta a modificar i adaptar les eines de que disposem a les noves realitats; no fer-ho, com alguns voldrien, seria, a més a més d’una irresponsabilitat, una forma clara d’erosionar i començar a desmuntar el model de ciutat compacta, complexa i alhora socialment cohesionada que entre tots hem desenvolupat. I és clar, nosaltres això no ho farem.

Els darrers anys s’han caracteritzat en el comerç per haver realitzat una profunda transformació. Els establiments minoristes han afrontat una important renovació a causa d’haver aparegut nous formats comercials, doncs s’han incrementat les superfícies dels establiments, han desaparegut algunes especialitats i n’han aparegut d’altres de noves.

Per altra banda ha proliferat la transformació de carrers, parcs, centres, i eixos comercials. Tot això ha contribuït de manera decisiva juntament amb l’increment de la capacitat de compra i el canvi d’hàbits dels consumidors a portar-nos a un estadi gairebé desconegut, per a nosaltres, del mon de la distribució.


Amb aquest nou escenari, estem convençuts que aquesta llei serà útil per a potenciar i protegir l’estructura territorial, els interessos dels consumidors i l’equilibri entre formats, però no només això. També ens volem ajustar a les indicacions fetes des de l’U.E. i als compromisos adquirits per la Generalitat en el sentit d’evitar les restriccions injustificades a l’hora de dur a terme determinades implantacions. Per aquests motius en l’atorgament de llicències s’ha volgut excloure qualsevol criteri que pogués retallar el dret a la llibertat d’establiments garantida per l’article 43 del tractat de la CE, o bé pogués portar inseguretat jurídica als sol·licitants,

Partint d’aquests eixos bàsics, volem fer una llei que preservi el model de ciutat europea, on el comerç desenvolupa un paper cabdal per a que les ciutats, pobles i viles siguin convivencials, vitals i segures. Amb aquest model garantim que la gent que no vulgui, o no pugui desplaçar-se, pot fer les seves compres, siguin de consum quotidià o no, sense cap problema. Però no tan sols això, que no és poc. Volem evitar la mobilitat innecessària i la sobrecàrrega de les infraestructures. Per aquesta raó, fem una aposta valent i propiciem que el comerç s’instal·li en xarxes i zones urbanes consolidades. Som conscients de que això és arriscat, sabem que si no es planifica molt bé pot generar altre tipus de problema, com ara la càrrega i descàrrega, manca d’aparcaments, etc. Malgrat això, val la pena arriscar. Amb un bona acció d’estudi i planejament previs, aquests riscos són subsanables i en contra partida les avantatges que es poden assolir, de tota mena, però principalment socials, són d’un ordre molt superior.

El garantir la llibertat d’elecció dels consumidors ha estat, sens dubte, un dels trets inspiradors d’aquesta iniciativa legislativa. Per això hem volgut donar un tractament diferenciat a cada sector, per aconseguir una implantació equilibrada al servei dels ciutadans.

Després, una vegada aprovada aquesta llei, un nou PTSEC planificarà com posar a l’abast dels consumidors una oferta diversa i plural, alhora que permetrà el creixement allà on sigui necessari i justificat per donar més i millor servei als ciutadans. Sense perdre de vista no tan sols l’oferta en un determinat municipi, sinó també, l’impacte d’aquesta oferta en els municipis veïns.

Per altra banda s’ha decidit allargar la vigència de l’esmentat PTSEC a sis anys en lloc de a quatre com fins ara, perquè s’entén que aquest temps donava poc marge per garantir un marc estable per un desenvolupament sostingut i desitjable del comerç.

En definitiva, nosaltres estem per un comerç eficaç, eficient i competitiu. No tan sols pel necessari aprovisionament dels ciutadans, sinó per les aportacions socials, econòmiques i com a mitjà galvanizador de les ciutats com ja s’ha posat de manifest.

És per això que ara, quan es constitueix la ponència del Parlament que ha de donar forma definitiva al projecte de Llei que sobre equipaments comercials ens ha fet arribar el Govern, volem fer una crida a l’oposició política, a la gent del comerç i el seu entorn per a que facin les seves aportacions i ens facin saber el seu parer en tot això perquè, així, tots hi sortirem guanyant. La nova llei ha de ser de tots i per tots, només d’aquesta manera podrem gaudir d’un comerç desitjable en termes socials, econòmicament viable i sostenible en termes medi ambientals.

Aquesta, entenem, que és la millor manera de posar a l’abast del consumidor (és a dir: ciutadà) totes les ofertes i formats disponibles. Ell té el dret a escollir.

A ROMA SIN PASAR POR FRANCFORT

Sostenía días atrás en estas mismas páginas el Conseller Huguet la necesidad de un nuevo sistema de financiación para Cataluña. Hablaba del clamor popular existente en el país sobre el particular.

Debo decir que yo también me muevo por el territorio, hablo con la gente, me gusta escuchar y, en honor a la verdad, no percibo ese clamor. Y estoy convencido de no ser insensible con las cosas que afectan a mi país y, por encima de todo, a la gente, a las personas. Ellas son a la postre lo que determina mi país.

Es verdad que necesitamos un nuevo estatuto y un nuevo sistema de financiación para consolidar la Cataluña de los siete millones largos de ciudadanos. Necesitamos nuevas competencias porque la sociedad de hoy es mucho más compleja y tiene problemas diferentes a la de hace 25 años. Aquí también deberemos hacer un esfuerzo para colocar a los Ayuntamientos donde les corresponde. No pueden seguir siendo indefinidamente el pariente pobre de las instituciones. Así las cosas, el gobierno de Cataluña haría bien en cumplir con el pacto del Tinell y traspasar a éstos las oficinas de Bienestar Social.

También deberíamos hacer pedagogía y hablar de donde van a salir las misas, sabiendo como sabemos de la insuficiencia recaudatoria que padecemos en todo el estado. Un buen ejemplo de esto es el sistema de financiación pactado la legislatura pasada, que después resultó insuficiente debido a la incapacidad de los poderes públicos para recaudar más dinero.

Comparto con el Conseller Huguet la idea de que necesitamos mejorar las infraestructuras a todas luces insuficientes porqué sino la economía productiva se nos asfixia y estoy de acuerdo en que necesitamos más dinero para hacer mejores políticas sociales y vertebrar al país de forma cohesionada.

Ahora bien, dicho esto me sorprende, y no poco, que no se haga la más mínima referencia a los gobiernos anteriores que habiendo manejado miles y miles de millones de las antiguas pesetas han dejado al país en un estado, no de postración, pero sí de enfermedad grave, con un déficit próximo a los 1.300 millones de euros. No se trata de hacer vendetas, simplemente de llamar a las cosas por su nombre.

Tiene razón el Conseller cuando dice que el sistema de financiación es insuficiente, pero de eso a hablar de expolio, hay un trecho muy largo. No olvidemos que los impuestos los pagan los ciudadanos en función de sus ingresos, no de su domicilio y, por tanto, es lógico que pague más quien más gana.

Yo aquí advierto otra cuestión y es que compartimos un Estado y eso tal vez a algunos no les gusta, pero compartir un estado quiere decir que los responsables políticos que lo gobiernan tienen la obligación de poner al servicio de todos los ciudadanos, más allá de donde residan o de su capacidad económica, servicios universales como la sanidad o la educación. O sea, como decimos desde la izquierda, han de redistribuir la riqueza. Que, por cierto, nada tiene que ver con la distribución de recursos (fondos de cohesión) que se hace en la UE, porque allí las transferencias se hacen entre estados con soberanías diferentes y unidades nacionales independientes.

En este contexto estos días se me ha hecho muy difícil explicar a la gente porqué se pretende primar a unos profesionales de la cultura subvencionándolos para ir a una feria sobre otros con el argumento de que la subvención viene dada por lengua en la que escriben. Las personas que me han preguntado no lo entienden y, la verdad, yo tampoco. Me temo que en ese terreno nos estamos equivocando y corremos el riesgo de hacer una sociedad no ya de dos velocidades sino peor, de dos sensibilidades. Tener la suerte de poseer dos culturas y dos lenguas es para mí una suerte y un lujo impagable. Sería un error gravísimo practicar la discriminación, aunque se quiera disfrazar de positiva. Ni eso.

Por todo esto, yo no sé si aquel viejo refrán que dice que todos los caminos conducen a Roma con esto de la globalización y otras bagatelas sigue siendo válido. Lo que me consta es que la gente de la calle no está ni por identificadores únicos ni milongas similares y se hace muy difícil, por no decir imposible, argumentar que a la Feria del Libro de Frankfurt se va en función de cómo se escribe y no de lo que se escribe. Perdón, yo no lo sé explicar.

Tal vez eso me ocurre porque yo no soy nacionalista, pero a la vez me siento a años luz de planteamientos lerrruxsistas. La verdad, en temas de ideas, soy bastante modesto y me conformo con sentirme socialdemócrata que hoy en día es lo más parecido a ser de izquierdas.

En definitiva, coincido con el Conseller en que necesitamos un nuevo estatuto y nuevo sistema de financiación para articular el país como se merece. O dicho de otra manera, si todos los caminos conducen Roma: ¿por qué no pueden ir todos a Frankfurt?