FEM BALANÇ

Dins de poques setmanes els ciutadans serem convocats per escollir els nostres representants a Corts. Escollirem els senadors i diputats que ens representaran en les dues cambres de l’Estat, Senat i Congrés. Després, aquests decidiran per votació qui serà El President del Govern de l’Estat en els propers quatre anys. Sabem que concorreran més d’una quarantena de candidatures. Doncs bé, de tots ells només dos, José Luis Rodriguez Zapatero i Maraiano Rajoy tenen possibilitats reals d’ésser el futur president del govern. La cosa és així de clara i diàfana.

Arribats a aquest punt crec que pot ser interessant fer balanç i veure que han fet l’un i l’altre per merèixer o no la confiança dels electors.

Rodriguez Zapatero quan va arribar a president va ordenar la retirada de les tropes d’Iraq. Ha fet una bona i sòlida gestió econòmica que ara, en aquests moments delicats, ens permet mirar el futur amb tranquil·litat. Ha posat el salari mínim en 600 euros (en 4 anys ha pujat més que en els 8 anteriors). Les pensions mínimes han crescut 3 vegades més que en la legislatura anterior. S’han fet lleis per reconèixer més drets i llibertats de la ciutadania. S'han ampliat les polítiques socials. S’han creat 3 milions de llocs de treball. Un milió i mig de treballadors ha passat d’un treball en precari a un treball estable amb contracte indefinit. S’ha fet l’Estatut del Treballador Autònom que beneficia a més de 3 milions de persones. També en aquesta legislatura es va aprovar la llei de la dependència de la que es poden beneficiar 1 milió dues-centes mil persones i de la que ja hem parlat abastament en anteriors articles. I tot això sense oblidar altres qüestions com per exemple que s’ha reconegut el dret al matrimoni entre persones del mateix sexe...Continuem?

Podríem continuar, n’hi ha més dades, però ara ho podem fer des del prisma, estrictament, català: és evident que l’aprovació del nou estatut comporta la màxima quota d’autogovern des de 1714. Es va aprovar la Carta Municipal de Barcelona, (peça clau per governar i tirar en davant el cap i casal de Catalunya). I per a qui no ho recordi s’incrementarà l’inversió de l’Estat en infrastructures a casa nostra amb la xifra gens menyspreable de 34.000 milions d’euros en 7 anys... Continuem també aquí? Crec que no cal, ja ens entenem.

L’altre candidat, Mariano Rajoy era membre del govern quan aquest va aprovar el PHN (Plan Hidrológico Nacional, aquest pla era aquell amb el que volien agafar aigua de l’Ebre i portar-la a València i Múrcia per fer apartaments i camps de golf. Ens recordem, veritat que si?) Aquest senyor estava al govern quan sense consultar ningú ens van portar a una guerra il·legal i il·legítima. Aquest senyor i els seus van fer el boicot al cava català, ell i els seus van portar l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional, i no sols això que no és poc, han manipulat tot el que han pogut i més, per a que aquest Tribunal fallés a favor dels seus plantejaments. Mariano Rajoy i els seus escuders van voler provocar la divisió territorial i com a conseqüència s’hauria pogut trencar la cohesió social i el nostre model de convivència, que per cert, a Catalunya és un dels bens més preuats que tenim. Aquesta gent i el seu líder han sortit al carrer del bracet d’aquells que són el més caspós i retrògrad de l’església, manifestant-se gairebé contra tot, fins i tot posant en dubte la legitimitat del que van escollir els ciutadans a les urnes. Rajoy va instal·lar als seus no ja en la cultura del no, sinó en l’antisitema pur i dur... Continuem? No val la pena, oi que no?

Aquest és el recorregut polític dels dos únics candidats que poden ser president del govern el proper 9 de març. La resta d’aspirants poden estar plens de bones intencions i/o desitjos, però... res més. El 10 de març seran en el millor dels casos, amb més o menys pes, diputats. Aquesta és la pura veritat.

Bernardo Fernández
e-noticies.com 26/01/08

GAT BALNC O GAT NEGRE

Agradi o no, quan el passat 30 de novembre de 2006 el Congrés dels Diputats va aprovar El Projecte de Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i d’Atenció a persones amb situació de dependència s’estaven posant les bases per arrelar de forma definitiva l’estat del benestar. Aquesta llei serà, sens dubte, un dels pilars bàsics del nostre sistema de convivència com a hores d’ara ho són els sistemes de salut, d’ensenyament o el de pensions. Imperfectes si, però imprescindibles també, en una societat com la nostra.

El tret més significatiu d’aquesta nova llei és que reconeix un nou dret de ciutadania que no és altre que les persones que no es poden valer per si mateixes ho han d’ésser per l’Estat i aquest garanteix una sèrie de prestacions. La conseqüència de tot plegat és que aquest dret pot ser reclamat i exigit tant per via administrativa com per la via jurisdiccional.

La llei fixa i determina una amplia gamma de respostes i recursos per atendre a les persones en situació de dependència. Aquestes possibilitats les podríem catalogar en dos grans paquets, per una banda la prestació dels serveis mitjançant centres i programes i per altra les prestacions de caire econòmic. El dret a aquests serveis i/o prestacions ve determinat per la valoració del grau i el nivell de dependència que pateix el sol·licitant.

Desenvolupar aquest nou dret no és gens fàcil. Més enllà de la despesa econòmica que això significa cal sincronitzar molt bé les sinèrgies de les diferents administracions que han d’intervenir en tot el procés. Per tant, cal dotar d’eines recursos i condicions òptimes els equips d’atenció social per a que puguin tirar endavant la tasca que els ha estat assignada i que en bona lògica els correspon en aquest àmbit. De forma simultània cal fer permeables les fronteres del primer nivell d’atenció amb els altres nivells més especialitats i que tenen un paper clau en l’atenció del col·lectiu de persones amb dependència.

Donada la complexitat, de tot tipus, que suposa l’aplicació d’aquesta mesura, El Govern va decidir que el procés d’implantació i desenvolupament s’allargués fins a 2015. És possible que alguns pensin que aix`és molt temps, però, atenció, que ningú es confongui, un govern de dretes, mai hauria posat en marxa una iniciativa d’una envergadura semblant, ni la desenvoluparia ni en aquest termini, ni en cap altre. Per altre banda, alguns sostenen, oblidant que una de les moltes responsabilitats de qualsevol govern és la distribució de la renda, que aquesta llei envaeix competències, (?) que vagin i preguntin a les persones o famílies que necessiten el suport i ajut que els suposa aquesta mesura, i si els importa poc o molt qui la dóna i si és o deixa de ser una competència del seu àmbit. Aquí em sembla adient recordar aquella dita xinesa que diu: “ que importa que el gat sigui blanc o negre el que vull és que agafi ratolins”. Doncs bé: d’això es tracta.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-notiies.com 14/01/08

VERITABLES POLÍTIQUES D'ESQUERRES

Tots sabem que el Che Guevara, que per cert va ser un dels meus icones de joventut, (del que dies enrere es commemoraven els 30 anys de la seva mort) va voler portar la seva revolució per sud Amèrica. També sabem com i de quina manera va arribar el seu final. Però això no vol dir, no molt menys, que el temps de les revolucions s’hagi acabat. Avui són, potser, més necessàries que mai. Ara bé, cal fer-les d’altra manera. Avui s’han d’arraconar els canons i les pistoles i fer amb llapis i papers allò que s’ha de fer, des de on s’ha de fer, i això són els llocs de representació popular, fonamentalment els parlaments.

Això ve a tomb perquè l’actual Govern d’Espanya, que no per casualitat és d’esquerres, més enllà de que tingui o deixi de tenir un cert flaire jacobí, ha tirat endavant aquesta legislatura tot un reguitzell de lleis progressistes per afavorir els drets dels ciutadans. Però de totes aquestes jo em quedo, sense dubtar-ho, amb una. I aquesta una és “La Llei de la dependència” . Això ve a tomb també perquè un altre Govern, casualment també d’esquerres, el de Catalunya, va aprovar dies enrere La llei de Serveis Socials.

No n’hi ha cap dubte, estem davant d’uns canvis de transcendència històrica. A aquestes alçades del segle XXI l’atenció a les necessitats de les persones amb dependència és, sens dubte, un dels grans reptes dels països desenvolupats a l’hora de dur a terme polítiques socials. Cal posar especial èmfasi per a que les persones que depenen d’altres puguin exercir els seus drets de ciutadania i desenvolupar les accions més bàsiques de la vida diària de la millor forma possible, d’acord amb la societat de benestar a la qual tots pertanyem.

Per altra banda, els serveis socials són el conjunt d’intervencions que tenen com a objectiu garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans, posant atenció en el manteniment de llur autonomia personal i promovent el desenvolupament de les capacitats personals, en un marc de respecte per la dignitat de les persones.

Des d’un punt de vista de progrés la construcció d’una societat ve determinada també pel nivell de cohesió social, i això vol dir igualtat d’oportunitats i promoció social i individual. Els serveis socials han d’ésser un instrument per a afavorir l’autonomia de les persones, per a millorar les condicions de vida, per a eliminar situacions d’injustícia social i per a afavorir la inclusió social.

Ambdues lleis avancen en el reconeixement dels drets de totes les persones. Per una banda, es garanteix el dret a la igualtat d’accés, defensant la igualtat d’oportunitats per a accedir als serveis socials com un instrument d’autonomia per a gaudir d’una integració real en la societat. I a l’hora es fomenta la solidaritat, garantint l’atenció prioritària a les persones que, per motiu de llur menysvàlua, dependència o situació de risc o de vulnerabilitat, necessiten dels altres o dels serveis socials per a compensar els dèficits que experimenta la seva qualitat de vida. En definitiva, aquells que han fet possible aquestes lleis i aquells que les estan posant en funcionament estan fent una tasca impagable, donat que contribueixen a garantir la llibertat, la dignitat i el benestar de les persones.

Que ningú no ho dubti: aquestes són les veritables polítiques d’esquerres

Bernardo Fernández
e-noticies 02/01/08